aMasquefa

Qui encara trobi que el català és una llengua acomplexada i victimista, amb un sentiment d’inferioritat respecte del castellà que la força a resistir-se a qualsevol canvi, fins i tot els més justificats i raonables, hauria de llegir Mil cretins, de Quim Monzó, amb un ull posat en la llengua que fa servir l’ambaixador plenipotenciari del conte en català. Sense que jo sigui ningú com per proposar-la com a model, sí que m’agradaria posar-ne de relleu algunes característiques fàcils d’observar. Posaré entre parèntesis la pàgina en què surten els casos comentats.

Monzó dóna prioritat a les combinacions de pronoms febles col·loquials quan s’expressen els personatges, per tal de seguir més de prop la llengua parlada. Així, per exemple, fa servir de’m (19; jo esperava un do’m; la forma normativa és dóna’m); n’hi on la norma privilegia la solució li’n; l’hi (33: l’hi proposa i no li ho proposa; això també ho fa el diari El Periódico), i dues dobles combinacions pronominals amb infinitius es converteixen en adona’ns-en (per adonar-vos-en, 32) i absteniu-se’n (per absteniu-vos-en, 161).

L’escriptor també certifica un parell de fusions de mots que tenen circulació ja en certs diaris: esclar (72) i sisplau (28). Sobta, en canvi, que no faci el mateix amb en acabat (46), que a diaris com l’AVUI sovintegen amb la grafia encabat.

Quant a l’ús del guionet, també diu la seva per passiva en cacaolat (49), cocacola (171) i picapica (158). Si bé les dues primeres semblen raonables, el picapica contraria el criteri de l’Institut d’Estudis Catalans, que recull pica-pica amb guionet.

Pel que fa a l’ús de l’article lo, ja en vaig parlar a bastament en un article anterior, “La temible tribu dels huka-huka”, seguint el criteri d’Albert Nualart. Molt resumit, el que fa Monzó és donar carta de naturalesa a les combinacions del tipus lo lògic (101), lo millor (103) o lo poc (103) perquè són castellanismes arrelats secularment. No són normatives, però hi ha veus que en demanen una amnistia.

El mot crossa bueno (69, 100) el fa servir Monzó com centenars de milers de catalanoparlants. Ara bé: és molt més càustic amb el biiien (110), al qual atribueix la conversió actual en el crit de triomf més habitual.

En el camp lèxic, vehicula alguns castellanismes amb o final que en català central hem fet nostres amb el tancament en u. Tal vegada algun lector les consideri solucions aberrants. Són paraules com qüento (16: impecablement escrita, amb diftong), picadero (55), cigarro per referir-se al cigarret (72, encara que més endavant diu cigarret: 85), assiento (77) o en sèrio (100). En aquesta línia cal considerar l’ús de quadro (98) en comptes de quadre. Malgrat que totes dues són normatives, val a dir que la segona és la que privilegien les escoles.

Paràgraf apart mereix l’ús de la paraula xàndal (169), que competeix amb la normativa xandall. Podria passar amb xandall com amb xofer, que malgrat que l’IEC va maldar perquè fos la solució única, al final va cedir part del protagonisme a xòfer, grafia i pronúncia vàlides des de la segona edició del diccionari normatiu.

Si estranya a algú el quina lata (89), que sàpiga que és normatiu. Quant al resposta patilla (146), sobta l’ús amb valor adjectiu de patilla, del qual sol fer-se el derivat patillera. No es troba en cap diccionari, però se sent de tant en tant. Pel que fa a un ideal per inversió (162) sense la preposició a, segurament és una errada de Monzó que un corrector de català central tampoc no va saber detectar, no una proposta encoberta de com ha de solucionar-se la pugna encara no resolta entre per i per a.

Andreu González Castro

Encara no hi ha comentaris ... i si hi dius la teva?

     

El teu comentari ...

La IP del teu ordinador és: 54.37.205.123

Nom	Autentifica't amb facebook i el comentari es publicarà automàticament
Comentari
(màxim 500 caràcters!)
Quins caràcters hi veus?
	>> Publicar comentari >>