aMasquefa

Escric aquestes línies abans que es jugui la mare de tots els partits, un Espanya–Alemanya en què el combinat estatal (m’agrada dir combinat, perquè sona a còctel) té més possibilitats que mai d’endur-se la victòria contra els teutons. Per la qualitat dels jugadors, cosa que ha passat moltes vegades abans, però sobretot pel joc desplegat, que contra Rússia a la segona part va ser excepcional.

Com molta gent, els primers dies d’Eurocopa no els vaig seguir: les seleccions no acostumen a jugar bé, per manca de compenetració, i sempre hi ha coses millors a fer que veure una llauna de partit. De l’Espanya–Rússia en vaig veure un tros de la primera part i tota la segona i, com he dit, va haver-hi allò que en el llenguatge futbolístic es diu jugades de billar, passades de tiralínies i, en suma, un domini insòlit del primer equip sobre el segon.

Dit això, anem al que ens interessa. Què passarà a casa nostra si Espanya guanya l’Eurocopa? Hi ha diverses reaccions personals. Hi ha gent a qui simplement el futbol no li interessa. Aquests a banda, a Martorell mateix hi ha hagut petards de celebració de cadascuna de les victòries, la qual cosa indica –ja ho sabíem abans, oi?– que hi ha qui té aquest sentiment nacional espanyol. En l’altre extrem, hi ha qui pateix amb aquestes victòries perquè li fa molta ràbia que al combinat estatal li vagin bé les coses. També hi ha qui és nacionalista català abrandat però sucumbeix a la síndrome d’Estocolm, simpatitza amb els guanyadors (al cap i a la fi a la selecció hi ha Puyol, Capdevila, Xavi, Cesc, a més de jugadors valencians i barcelonistes) i tot d’una és més rojo que mai o que no es pensava.

La meva doctrina és la “Spain, 12 points”. És a dir, que a mi m’agradaria poder votar Espanya a Eurovisió o manifestar una moderada simpatia futbolística per la roja, per què no. Vull dir que el problema per als que volem seleccions catalanes que puguin jugar competicions oficials no és que Espanya guanyi o no aquesta Eurocopa, malgrat que certes celebracions no ens facin gaire gràcia; el nostre drama és que Catalunya no la pot jugar. Si la cadena Cuatro s’ha fet un fart de repetir el “Podemos” com a lema, el que és més sagnant per a molts catalans és que nosaltres “No podemos, y no es que no queramos, sino que es que no nos dejan”.

Rebobinem la cinta i canviem de cadena: Eurovisió. Tots els que van veure el Chikilicuatre es van adonar que entre països veïns i enfrontats políticament durant segles feien les paus per un dia. És una mena de pau eurovisiva, tan potent o més que l’olímpica. A qui va donar les màximes puntuacions Moldàvia? A Romania i Rússia. I si Rússia va guanyar a Eurovisió amb una cançó que acumulava en un pam de gel un cantant hortera amb camisa blanca, un violinista amb mitja melena i un patinador olímpic (delirant, oi?) va ser, sobretot, perquè té molts països veïns a qui en el passat havia esclafat manu militari.

Tornem a posar la vetusta cinta VHS en el present i fem un nou zàping al futbol: que no passa res si guanya Espanya. Ara bé: només confio que quan la meva selecció jugui algun dia competicions oficials, cosa que passarà tard o d’hora, es respectin a casa meva les celebracions dels triomfs tal com ara es respecten les de la roja.

Andreu González Castro
www.gonzalezcastro.net
http://gonzalezcastro.bloc.cat

Encara no hi ha comentaris ... i si hi dius la teva?

     

El teu comentari ...

La IP del teu ordinador és: 54.37.205.123

Nom	Autentifica't amb facebook i el comentari es publicarà automàticament
Comentari
(màxim 500 caràcters!)
Quins caràcters hi veus?
	>> Publicar comentari >>