L’ESGLÉSIA, EDIFICI I JARDÍ

Som Església. Tots som Església. Entre tots fem i mantenim aquest edifici que ens aixopluga la comunió dels seguidors de Jesús. L’Església és la casa comuna de tots els cristians. El gran portal d’entrada a aquesta mansió és el baptisme. Ningú hi entra per força però tots som convidats a entrar-hi i quedar-s’hi a viure en família, la gran família dels fills de Déu, redimits –comprats- per Jesús, el Fill mort i ressuscitat.
El gran arquitecte d’aquesta casa de família dels batejats és l’Esperit Sant. Arquitecte, decorador i restaurador constant. L’edifici té tots aquells departaments necessaris perquè cadascun dels qui l’ocupen, pugui fer-ho amb comoditat. S’hi trobin a pler i puguin desenvolupar la seva personalitat d’acord amb les seves necessitats i el voler de Déu.
La construcció real d’un edifici, una casa, suposa la utilització de molts i diferents materials i elements, que procedeixen molt sovint de llocs diferents. Aquests materials cal que sigui treballats amb destresa per constructors que coneguin tant la naturalesa dels materials com la tècnica de la seva col•locació adient. Una casa, per simple i petita que sigui, demana moltes mans. Mans que no vagin cadascuna a la seva, ignorant la feina dels altres o simplement interferint-la, si no es vol que no arribi ni a aguantar-se. Aquí és on sorgeix la responsabilitat de cada artesà i la coresponsabilitat de tots els membres del conjunt.
En la construcció i conservació de l’Església tots els cristians hi som cridats. Cadascú segons el seu saber, poder, destresa, encàrrec, missió... No tots hem de fer el mateix. Però tots ho hem de fer responsablement. Cal recordar l’antiga dita: Entre tots ho hem de fer tot. És la teoria i la pràctica de la coresponsabilitat en l’Església. Per això cal que tinguem presents aquelles aquells tres objectius del bisbe Deig: Fer, fer i deixar fer. No es pot demanar coresponsabilitat si el qui ocupa el primer lloc de responsabilitat en una casa, una comunitat, una parròquia... pretén fer-ho tot i no deixa lloc a que els altres puguin exercir la part de la coresponsabilitat que li és pròpia.
L’Església-edifici cal que sigui un lloc endreçat, agradable i també bell. Per això li escau també la imatge d’un bell jardí, integrat per una gran varietat de plantes i de flors que exigeix l’art, l cura d’un bon jardiner que tingui cura de cada planta i de tota la bellesa del conjunt. Un jardí no és un bosc on els arbres creixen de qualsevol manera i a qualsevol lloc. L’Església-jardí –que som tots- no sols cal que aparegui com un conjunt bell, la qual cosa ja fóra molt, sinó que a més com correspon a un bon jardí, l’Església he de projectar sempre la bona olor de Crist. Tots hem de ser coresponsables de la bona olor de Crist en les nostres comunitats, parròquies, arxiprestats, bisbats i de tota l’Església universal
Mn. Josep Maria Aragonès.