El Club Excursionista Anoia es desplaçà fa uns dies al massís de la Maladeta per assolir el cim de Vallibierna, de 3067 metres d’altura. El grup masquefí ja havia aconseguit aquesta fita feia un parell d’anys i decidí repetir-la degut a la gran bellesa que conté aquest indret de la Ribagorça i l’espectacular paisatge que s’observa des del seu cim.

La jornada s’inicià a les 5 del matí per poder realitzar el desplaçament i el cim el mateix dia. Abans però, aturada al Bar Ariño del Pont de Suert per esmorzar, i arribada sobre tota previsió a la pressa de Llauset (2198 mts). El grup inicià la caminada creuant un túnel i arribant a una primera senyalització de camins. La ruta estava molt clara, calia encarar el costat nord de l’estany de Llauset i resseguir-lo vora l’aigua fins a l’altra costat, seguint un sender molt marcat i travessant tarteres i rierols que venien del capdamunt i que desembocarien a l’embassament. Una vegada arribats a l’altra banda, calia girar a la dreta en direcció a l’estany de Botornàs i encarant una pronunciada pujada. El GR11, sender que s’ha de seguir durant una bona part de la ruta per poder guanyar alçada i aproximar-se als cims principals de la Maladeta, va ser variat en aquesta zona per facilitar i obligar als excursionistes a haver de passar pel refugi de recent construcció del Cap de Llauset. Aquest fet no només s’ha practicat en aquest tram de GR, si no que en molts altres trams, fins i tot, s’ha allargat algun sender per provocar aquest pas de caminants i fer-los pernoctar una nit al refugis, complint aixì amb l’objectiu turístic de les comunitats autònomes, tant practicat darrerament, i obligant als excursionistes a realitzar una despesa gens econòmica en aquests punts del camí. Tornant però a l’ascensió dels membres masquefins al Vallibierna, aquests s’acostaren fins el refugi per poder observar les noves i avançades instal·lacions d’aquest. El refugi del Cap de Llauset és la instal·lació més alta (2425 mts) que resta guardada tot l’any de tot els Pirineus i que respon a un gran estalvi energètic gràcies a l’aïllament tèrmic aconseguit pel tipus de mòduls amb els que està fabricat. Veritablement, els excursionistes masquefins quedaren bocabadats al veure aquesta gran instal·lació, i on la rebuda obtinguda pels seus guardes va resultar molt amigable.

De nou al camí, es seguí amb l’ascensió cap el 3000. Ara, es retrobarien amb el GR vingut dels estanyets d’Angliós i que s’abandona al cap d’una estona per iniciar la pujada directa al cim. La ruta era plena de tarteres i roques amuntegades on s’alternaven geleres i estanys d’origen glacial; els estanyets de Coma Arnau, l’estany Xelat, l’estany Redó i, el darrer, l’estany Negre. El grup s’enfilà per la roca blanca de la cresta del Vallibierna on apareixien uns passos rocosos estrets i aeris on calia posar-hi atenció. A la poca estona el grup feia cim al capdamunt del Vallibierna, a 3067 metres. Foto de grup i a reposar forces.

El grup valorà la possibilitat de realitzar un segon 3000, la tuca de Culebras de 3051 metres, separada del primer cim solament per uns pocs metres però per un pas molt delicat; el pas del cavall. Aquest pas consta d’una estreta cresta i d’uns quinze metres de llargada. Una errada humana podria causar una caiguda amb final tràgic. Tant per un costat com per l’altre, el pas del cavall presenta un pati vertical impossible de salvar en el cas d’una caiguda. A més de poder aconseguir un cim més de tres mil metres al compte particular dels excursionistes, salvar aquest coll significava poder realitzar la tornada per un camí diferent a més d’escurçar la seva durada, però la valoració del grup va ser pensant en tot el grup, i després d’haver-la comentat una llarga estona es decidí no realitzar aquest pas i desfer el mateix camí que de pujada. Ara però, no es remuntaria fins al refugi i es seguiria l’antic GR. La calor i el dur terreny queia amb força sobre els excursionistes que no van dubtar en posar el cap sota l’aigua instants abans d’arribar de nou al punt de partida.

Una dutxa, unes clares i un sopar a la terrassa de l’Hotel Montsant de Vilaller van permetre als excursionistes tornar a casa ben descansats a l’endemà.

Aquesta sortida serviria de preparació a la travessa que està realitzant el Club Excursionista Anoia cada estiu amb l’objectiu de creuar els Pirineus de mar a mar i que es realitza seguint les etapes marcades pel GR11.