aMasquefa

Regalos Originales   
Pàgina principal >> Entrevista >> La directora Roser Aguilar
Article realitzat per: Joaquim Parera


Entrevista a:

 

Roser Aguilar

Directora de cinema

 



Al film LO MEJOR DE MI una noia viu molt enamorada del seu xicot. Aquest cau malalt a causa d’una greu infecció hepàtica que el fa necessitar un fetge nou, ella decideix fer donació en viu del seu fetge per ell, però va veient coses que la fan canviar la seva percepció de la vida i de l’amor.

 

La jove directora Roser Aguilar es una d’aquestes persones que es prenen el seu ofici –el de cineasta- ben seriosament. Ha anat amb calma i lluny de començar com moltes de les patums actuals del cinema fent molt de soroll, ella ha entrat xiuxiuejant, explicant-nos una història a cau d’orella, una història petita en la seva concepció però amb la grandesa que poden tenir les històries de les persones que tenim al nostre voltant.

 

Ella estima el cinema i amb la seva òpera prima LO MEJOR DE MI ho demostra i el que es més, sap veure perfectament les dues vessants del cinema. Per a ella, el cinema “ son dues coses a la vegada i això de vegades el fa complexe, té una part industrial i una part cultural, hi ha un component que en fa que sigui un mitjà que mou molts diners, per tant ha de ser rentable i per això quan es fa alguna cosa s’ha de pensar que va a un cert públic i hi ha una altra que per mi, que hi ha molta gent que potser no li interessa tant però que a mi em sembla més interessant que és la seva vessant més cultural, més creativa i més relacionada amb l’art. Normalment crec que el cinema s’ha de decantar cap a cada una de les dues coses”.

 

El cinema ha vingut a ser una mica com la literatura fa cosa de cent anys que per una banda hi havia una literatura més popular i per l’altra estava la literatura més erudita. Amb el cinema passa el mateix, “la diferència esta en que per acabar una pel·lícula es necessita moltíssima gent i a més hi ha molts diners per el mig, aquest es el ho fa més difícil, a més per aconseguir finançament per una pel·lícula has de passar per televisions o anar a institucions, es necessita la complicitat de moltes altres persones a més de les institucions”.

 

I així i tot ha encarat el seu primer llargmetratge, cosa que un s’ha de pensar força, però que “va sortir de la necessitat de fer el primer llargmetratge, de no seguir-ho posposant, havia estudiat periodisme, havia estudiat cinema, portava temps treballant en diferents coses de televisió, publicitat, com ajudant de muntatge, de realització, com a guionista... i va arribar un moment que volia tirar endavant el meu projecte de llargmetratge i a veure si sortia com sortia. L’he anat encarant per fases, primer el guió i quan estigués ben arrodonit el guió i... be la veritat crec que si des de un principi has de pensar en tot el que et ve... potser no t’atreviries.

 

Però com va escollir explicar aquesta història? Partia d’alguna necessitat? A part de la necessitat de fer el primer llarg?

“Doncs a part de la necessitat de fer el meu primer llargmetratge, tenia la necessitat d’explicar una història d’amor, qüestionar una mica aquest amor standard que es veu a tot arreu de que sembla que tot ha de ser rosa i molt fàcil i yo sin ti no soy nada, una mica banal, no? Qüestionar-ho i veure doncs que passa quan ho portes a terme i potser es molt diferent, la realitat d’aquests ideals que hi ha. Jo m’interessava precisament això, aquest personatge que ha fracassat una mica, que se li han trencat aquests ideals, aquest projecte d’amor. Per una banda hi ha aquest tema de l’amor i per altra banda un dia vaig sentir una entrevista amb el doctor Garcia Valdecasas, que forma part de l’equip de l’hospital clínic que es una de les eminències en el tema de transplantament hepàtics d’Espanya i ell va explicar el tema de les donacions en viu, que servia per reduir la llista d’espera i... va explicar com funciona més o menys i em va interessar molt perquè seria una bona manera d’agafar un personatge i posar-lo contra les cordes, em va concedir una entrevista i a partir d’aquí vaig veure que era un univers molt interessant, em vaig posar a treballar i em va estar assessorant durant dos anys.

 

Per què fa la Raquel aquest sacrifici, el donar el millor de si mateixa?.

“Al principi si que te la necessitat de fer aquest sacrifici, te aquest ideal d’ajudar, de salvar a aquella persona que ella estima -o que creo que estima d’una determinada manera- doncs si creu que ha de fer qualsevol cosa, inclòs donar un fetge... es una part com una mica ingènua, no? Com molt voluntariosa al començament, quan van al doctor i li diu: però escolta que li vull donar mig fetge, després segons avança la història la necessitat passa a ser una altra cosa, comença a tenir consciència del que vol dir donar el fetge, una part d’ella... realment son altres motius. Es la persona que estima i creu que ho necessita i li dona. Potser al principi es més egoista que al final.

 

Potser es per això que al final decideix canviar el sentit de la seva relació, perquè de fet no es veu en cor de donar-li el millor d’ella que es la seva vida.

“En el llarg de la pel·lícula ella va descobrint altres facetes de la vida del seu xicot, cosa que li fa coneixes més a ella mateixa, no es el mateix de com estima ella al principi a com estima al final, que veu que la persona que te al davant es diferent a com ella pensava, en fi que ella cau una mica de la figuera, no? Es el moment aquell de l’engronxador en que ella veu que se li ha trencat el somni, que veu que les coses no son com ella voldria. També te una altra percepció de l’amor, veu que es molt més difícil en la realitat, veu que per estimar a algú no només amb la il·lusió com al principi, si no també... anar a l’hospital cada dia i després les cicatrius... va tenint una altra manera de veure’l a ell i ella va relativitzant també molt més els seus sentiments i coneix a altra gent com el David de la radio i així...”

 

Els personatges son el més important d’una història, sovint ens trobem amb autors que sembla que gaudeixin fent-los patir, però la Roser te una altra imatge.

“Els personatges son una mica com els fills, no? Has de fer que els passin coses que els facin créixer, perquè aprenguin, però això no vol dir que no els estimis, es una relació una mica complexa”.

 

 Però un cop han passat el que havien de passar, de patir el que havien de patir, han aprés alguna cosa?

“La idea de la història es que tots aprenguin coses importants, en el cas de la Raquel: canvia la percepció que te de l’amor i d’ella mateixa i de la seva parella, per altra banda al seu xicot li passa el mateix però a l’inrevés, al començament si està il·lusionat amb ella, però es cap al final que realment s’enamora, perquè veu com es i aprèn a madurar com a persona, fins i tot el pare possiblement també. Però la història es centra més en la Raquel i el Tomas”.

 

Al final del film, la Raquel i en Tomas son al terrat de casa seva, a poc a poc es va fent fosc, fins quedar-se a les fosques, en aquest moment es crea una gran intimitat entre ells.

“Nosaltres voliem fer un efecte de llum de com si es fes de nit o passessin el núvols... però es clar, no teníem tant pressupost, així que ho varem rodar en dos dies diferents, primer amb ell i després amb ella i aquest efecte que es va fent de nit es un efecte que era inevitable, a mida que anàvem rodant s’anava fent de nit realment, aquest pla últim veiem que realment ens estàvem quedant sense llum i el director de fotografia ens va dir que si volíem encara podríem seguir rodant però que era molt just. Vàrem decidir tirar endavant i després ja veuríem si ho muntàvem o no i òbviament va sortir be. I funciona molt be perquè si que evidentment es queda a les fosques, però així es tanca el cercle del començament en que comença amb un esclat de llum i també te un efecte que a mi m’agrada molt i es que ells si que es veuen les cicatrius i en canvi nosaltres no, no? Es com si respectéssim una mica la seva intimitat”.

 

 El risc però de fer un film així es caure en la sensibleria.

“Bé molta gent pensava que hi cauria però tenia molt clar que no hi cauria, perquè coneixia el límit, no, no teia por de caure-hi, encara que hi ha gent a qui li agrada, però jo o tenia molt clar”.

 

El final de la pel·lícula és un final feliç?.

“Si i en el fons es una pel·lícula molt vitalista, un personatge que ha tingut prou forces com per donar un tros de si mateixa a la persona que estima, però no només això, igualment també ha tingut ganes de separar-se després d’aquesta persona, perquè te moltes ganes de viure, perquè necessita volar sola”.

 

Més que un final es un nou començament?.

“És una nova etapa, és una nova oportunitat pera  ella”.

 

Esperem doncs que la Roser Aguilar segueixi volant i que tingui més oportunitats per crear.



Encara no hi ha comentaris ... i si hi dius la teva?

     

El teu comentari ...

La IP del teu ordinador és: 178.33.167.39  
Nom
Autentifica't amb facebook i el comentari es publicarà automàticament
Comentari
(màxim 500 caràcters!)
 
Quins caràcters hi veus?
 
>> Publicar comentari >>         
 

Juny2017

DlDmDcDjDvDsDg
29303101020304
05060708091011
12131415161718
19202122232425
26272829300102



acpg





  Un producte de:

www.aMartorell.com