aMasquefa

Bé, ja hem arribat al cap del carrer. I no és cap sorpresa. Des de fa temps que tots els senyals ens indiquen que aquest carreró no té sortida, que hem de fer marxa enrere i avançar per un altre carrer més ample, amb el paviment nou de trinca i que ens porti directes al nostre objectiu. La sentència del Tribunal Constitucional, retallant de nou l’Estatut ja retallat i violant la voluntat democràtica catalana a les urnes, és el mur que Espanya ens posa ben clarament davant els nassos per dir que d’aquí no es passa.

Però el problema no és el TC, el problema no és el mur que ens barra el camí. El principal problema és la inòpia d’aquesta actual política catalana que s’entesta en fer-nos passar per on no hi ha portes mentre plora com un nen mal criat davant el mur, fent escarafalls i picant-se el pit mentre els uns acusen als altres. Això no serveix per res! Tan sols per demostrar la incapacitat, la buidor i la covardia dels que pretenen liderar Catalunya

Les reaccions de la classe política catalana davant d’aquesta més que previsible situació és patètica. Dir que El TC està desacreditat, que s’ha trencat un acord polític, que calen eleccions anticipades mentre es treu a passejar l’esquelètica dignitat catalana (que ells mateixos s’ha encarregat de mal nodrir durant anys) és com aquella marranada del nen que no vol créixer, que no vol responsabilitats i vol seguir essent l’ull dret de la mama.

La bufetada del TC els ha deixat atònits, fora de lloc i sense reacció. Què s’esperaven? Un gran amor per part d’Espanya? Eren tan miops com per seguir creient en dèries com la pedagogia i allò tan denigrant de “la figura del català amable”? Realment es pensaven que Espanya reaccionaria d’una manera diferent a com ho ha fet? Si la respostes són afirmatives, aquesta classe política catalana representa el principal perill del futur de Catalunya i dels i de les catalanes.

Els catalans no ens mereixem conductors que ens vulguin fer passar una i altra vegada per carrerons autonomistes/federalistes sense sortida. No ens mereixem conductors que es barallin no per fer avançar més i millor el país sinó per tenir el volant d’un autobús que grinyola i es rovella sense anar enlloc. No ens mereixem aquest tracte ni ens mereixem el no-futur que ens proposen.

A dia d’avui, no veure que el carreró de l’Estatut, de l’encaix amb Espanya, del federalisme quimèric (en queda algun encara que no tingui més de 100 anys?), de l’autonomisme espoliador només ens porta al desastre i a la misèria econòmica, social i nacional, és d’una irresponsabilitat perillosa pel nostre benestar i més en la conjuntura econòmica mundial actual. A dia d’avui no veure que paral•lelament al carreró hi ha tota una avinguda per estrenar, amb amplis carrils, que ens porta en línia recta al progrés i millora del futur dels nostres fills i de nosaltres mateixos, és d’una ineptitud de magnituds desproporcionades. Ja n’hi ha prou de marejar la perdiu, de plorar davant el mur amb llàgrimes de cocodril.

Que quedi clar d’una vegada: Espanya no ens vol, ni als catalanoparlants, ni als castellanoparlants, ni als de dretes, ni als d’esquerres, ni als del Barça, ni als del Joventut, ni fins i tot als del Madrid. Per Espanya no som res més que actors secundaris del nostre propi present, mers espectadors de la nostra pròpia vida, amb un futur prestat, sotmès a la voluntat retrògrada d’Espanya.

És hora del lideratge valent, del conflicte democràtic amb aquells que ens limiten o coarten el nostre dia a dia i humilien la nostra voluntat. És hora del lideratge que té com a prioritat els catalans i catalanes, no el volant d’una Catalunya rònega. Es hora de girar cua i dur Catalunya per l’avinguda de la sobirania que és l’única que aporta una solució real (no he dit ni fàcil ni màgica) a les principals problemàtiques de la gent: crisi, atur, desenvolupament, educació, sanitat, cultura. Cal dir alt i clar: sense independència no hi ha solucions als problemes reals dels ciutadans. Aquells que pretenen separar ambdós conceptes i fer-los antagònics són, precisament, els que ens volen com a ciutadans de segona, sense veu ni vot, estancats i muts, sense poder sobre els nostres propis recursos.

Tenim la possibilitat de canviar-ho a l’abast de la mà, només cal posar-se a construir el país que ens fa falta, el país que nosaltres necessitem. L’ara no toca, l’autonomisme, l’Estatut, el federalisme... ja són peces grotesques del museu de les causes perdudes. Només ens queda un camí a tots si volem una societat amb capacitat de desenvolupament, no lligada a voluntats que sempre, sempre, ens van en contra, no hipotecada per un Estat que se’n riu dels nostres drets i de nosaltres mateixos.

Només queda construir el nostre propi estat, pas a pas però sense aturador. Només cal agafar el volant i avançar per l’avinguda del benestar, de les oportunitats, del progrés i de la dignitat com a ciutadans anomenada independència.

Josep Rovira i Tarragó
Portaveu del grup municipal d’Esquerra a Esparreguera i impulsor de la plataforma Acord Municipal

Encara no hi ha comentaris ... i si hi dius la teva?

     

El teu comentari ...

La IP del teu ordinador és: 82.223.136.51

Nom	Autentifica't amb facebook i el comentari es publicarà automàticament
Comentari
(màxim 500 caràcters!)
Quins caràcters hi veus?
	>> Publicar comentari >>